dimarts, 15 de juliol del 2008

Un regust amarg

Començaré el meu blog amb un petit relat que em va venir al cap un dia que estava tranquilament esmorzant a la terrassa d'un cafè i vaig veure una granoteta aparcada en un test.

Em mirava fixament des de la tassa estant. Jo també me la mirava, primer em sorpresa, després amb un fàstic terrible. Aquell matí de diumenge que semblava tan tranquil havia canviat completament i s’havia convertit en un malson. I no només a la cafeteria, no, elles s’havien ensenyorit de tot el barri, i en poques hores de la ciutat sencera. No sabíem d’on havien vingut. És cert que el dia anterior havia plogut moltíssim i que una pudor repugnant havia sortit de les clavegueres empestant-ho tot… Però aquell esclat de batracis, no era normal. Amb una rapidesa insòlita s’havien desplegat per tota la ciutat. Havien començat colonitzant les llars a primera hora del matí, lavabos, banyeres i cuines lluïen amb el groc verdós de la seva pell relliscosa.

Però què hi feia aquella bèstia de sang freda dins la meva tassa de cafè? En un primer moment vaig pensar que hi havia saltat per equivocació des de la cuina del cafè; era ple de granotes per tot arreu… Però em vaig adonar que era quelcom diferent. Ella surava en el líquid calent, fruïa de la seva tebior, fins i tot diria que la cafeïna tenia algun efecte sobre ella. Lluny de fugir de la tassa semblava estar-hi bé, i no la molestava el més mínim la meva pròpia molèstia, el meu malestar i enuig per la intrusió en el meu esmorzar. Fins hi tot la seva mirada tenia una lluïssor diferent, d’intel·ligència diria jo. De sobte em va fer, ho juro, un signe amb els ulls, una mirada baixa, de biaix més aviat, i em va dir, amb un fil de veu: - Aràbiga 100%, d’Etiòpia. Un bon cafè.
Jo vaig quedar palplantada, mai m’ha agradat parlar amb desconeguts, i amb una granota i en aquella situació, vulnerava la meva intimitat i qualsevol norma de cortesia. Però la curiositat va poder més que la irritació per l’absurditat del moment, i li vaig demanar quin era el seu interès en les qualitats del cafè. Ella molt amablement em va assenyalar que les granotes ja feia temps que havien descobert les extraordinàries propietats del cafè; estimulava la seva intel·ligència i les feia avançar cap a un estadi evolutiu amb una rapidesa desconeguda fins aleshores. I després d’aquest gran salt evolutiu es disposaven a dominar el planeta. L’home havia començat bé, però els darrers 100 anys havia malmès massa el medi, i elles així com molts d’altres éssers, patien les alteracions climàtiques, i veien el futur planetari amb preocupació.

Jo vaig emmudir. Ella em va dir que no em preocupés, que tot seria ràpid i indolor, pràcticament no me’n adonaria perquè el verí actuava amb celeritat. L’estímul de les glàndules verinoses també era una altra de les meravelloses propietats que els conferia el cafè. Així doncs, el temps dels homes s’acabava i el regne dels batracis acabava de començar amb una penetrant aroma a Blue Mountain.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei nena! Carai, aquesta vena creativa no te la coneixia encara...bé, una mica sí, després de llegir-me les teves redaccions en francès;) Molt original el relat! Per cert, bona festa major!;)

Anònim ha dit...

Olgaaaaaaaaaa! M'encanta el teu relat, entre ficci� i realitat.... ja sabia jo que la granota en q�esti� no podia ser un pr�ncep encantat! Per� si no existeixen!!!
Un peton�s, em quedo el blog als "favoritos" i ens anem veient-xatejant-o el que sigui.